Demodécràcia

Regirar els encants un matí de diumenge.

Pensiment

Açò que escric, potser no ho pense així, però m’arrisque a sentir-ho com ho propose.

Ascensions

Sovint empre assercions d’ascensor (ascensions) per a fer més còmoda una situació; per a, com bé apuntes, omplir. M’interessa ara, però, una obvietat fletxa del tipus “El gos lladra, sents?”, enunciada, clar està, davant d’un gos que borda. Mirar –i entenguem ací mirar en un sentit ampli– no sempre és descobrir. Amb freqüència consisteix simplement a constatar, a reconéixer el que altres ja han vist. “El gos lladra, sents?” dit a mi, que sóc usuari competent de la llengua catalana, pot esbatanar-me una finestra molt més àmplia, més enllà de la inequívoca (evident) circumscripció “El gos lladra, sents?”. I així, a partir del precedent (indicador), puc, per exemple, escriure un poema. A mirar s’aprén amb senyals, sí. A mirar també s’aprén, i el que els altres han vist t’ajuda a inaugurar mirades.

Diferències entre homes i dones a l’hora de fer ciència

Ella ho anomena indolència. Jo li dic adaptació al medi.

Les 385 tribus de València

El que abans era ritus primitiu de regeneració ara és generació de barbàrie.

Facebook, face reading

L’òptica és una ètica. Et cau algú a l’ull quan s’avança a la foto de carn(et) i arriba, cosa dita, a orelles teues. El rostre parla. Parla en la mesura que fa possible i inicia tot dis-curs, de manera que, d’entrada, quan el veus, quan l’escoltes, no ets espectador sinó algú que li està obligat (a respondre). Per a Lévinas, la primera paraula del llenguatge facial és un sisé manament: “No mataràs”, atés que, escrita a la cara, portem tota la història de la (nostra) humanitat, és a dir, la nostra condició mortal. En virtut d’açò el “No prendràs el nom de l’Altre a la lleugera”, “No el furtaràs”, “No desitjaràs l’ésser del proïsme”; no l’esdevindràs objecte del teu coneixement. Una incitació a l’assassinat en tota regla.

Minima moralia, màxima estètica

La televisió serà tòxica o no serà.

Únic manament

Estime la ficció sobre totes les coses i no tinc altre déu davant meu.

Certesa

No tenir lectors ens fa millors.

Arcà

Seguint un mestre ocult, puc dir que —i llig—, en llegir, el que fem és narrar la il·legibilitat interna d’una narració, en la qual hi ha una al·legoria o una paràbola que ho pot ser de qualsevol cosa i, a més, ho és sempre de la impossibilitat de llegir.