Sovint empre assercions d’ascensor (ascensions) per a fer més còmoda una situació; per a, com bé apuntes, omplir. M’interessa ara, però, una obvietat fletxa del tipus “El gos lladra, sents?”, enunciada, clar està, davant d’un gos que borda. Mirar –i entenguem ací mirar en un sentit ampli– no sempre és descobrir. Amb freqüència consisteix simplement a constatar, a reconéixer el que altres ja han vist. “El gos lladra, sents?” dit a mi, que sóc usuari competent de la llengua catalana, pot esbatanar-me una finestra molt més àmplia, més enllà de la inequívoca (evident) circumscripció “El gos lladra, sents?”. I així, a partir del precedent (indicador), puc, per exemple, escriure un poema. A mirar s’aprén amb senyals, sí. A mirar també s’aprén, i el que els altres han vist t’ajuda a inaugurar mirades.
Ascensions
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.
Certament-