Aquest és tant ‘meu’ com ‘veu’ ara

Quan em talle jo pel mig amb la fulla d’un paper, algú al qual he tret la camisa de força, voltat el llom de cara a la paret, s’abraona abrandadament, cada braç sobre el muscle contrari. Quan em tatue jo sobre els talls dels fulls, és un plànyer joiós que, en comptes d’escoltar-me —on no em trobareu, perquè jo no m’hi trobe—, no pugueu resseguir el traç sincer de la meua cal·ligrafia d’insecte, que us deixaria en aquest instant meu que ve ara.

Silenci

Tot i que escriure, ja ho saps, és viure a mitges [SdP. SC]

Tot i que viure, bé que ho coneixes, és la meitat d’ésser.

Palimpsest

Més d’una hora t’has passat a la dutxa. Pintant —ara ja ho sé— interiors domèstics. Entre al lavabo i em captiva la manera en què els colors s’esvaeixen en el baf i en la lluïssor humida dels taulells.

En terra de meravelles

Cada dissabte per la vesprada jo no puge al club de tennis sinó que baixe al paradís perdut. El futbol amb els amics, a mi, em retroprojecta. Em canvie de roba, em calce les sabatilles, faig unes quantes carreres i entre en terra de meravelles. No cal que m’engegue endins d’una gran lludriguera a la percaça d’un conill blanc d’ulls de color rosa. Posant el peu al rectangle de joc, em trobe ja caient per un pou molt pregon.

Anomalies

Els meus braços agafen embranzida, les meues cames tusten. Les gambades comencen en el ventre i abaixen per les cuixes i els tous fins als turmells. El meu cor batega amb ganes. Sent el vent a la cara, faig cara a tots els vents. A cada passa hi ha un moment que cap peu no toca a terra. A cada passa hi ha un moment per a l’amiga a qui el marit enganya amb altra, el veí que ha mort de càncer tot just ara que començava la jubilació, el que tu vols i allò a què jo aspire, el dilema de comunicar o expressar-se.  Un grapat de xicones juga a futbol. Gol. “Que bonic, mare meua! Podríem acabar aixina.” Correc pel riu absent.

Dúplex

Així, des de la meua torre de guaita, del meu castell o bastió estant, és més fàcil la visió d’allò allunyat (em sent protegit, fora de perill, assegut a l’escriptori, vora la llar de la llar, mentre l’altre jo corre, actua, viu, pateix, es debat). Ataülle d’aquesta forma —amb un xic de gel al cor— un xiquet de catorze anys a qui se li ha mort el germà.

Nota mental. [01.01.09, 0.09 h]

Acabat de deixar el 2008 un amic em va dir ufanós:

Aquest any hem tingut la nostra filla, he publicat el meu primer llibre i he plantat una carrasca que repoblarà la muntanya de les Foies. Ja puc morir-me tranquil.

Jo vaig seguir-li la veta; després, mentre m’eixugava els llavis gintònics amb la llengua tovalló, vaig teclejar en el meu cervell: Triple acte d’ejaculació per a un mateix desig de transcendència. Una despesa d’energia que bé podria haver-se manifestat d’una sola manera.

Segar i despecegar

L’elegant, l’econòmica, la natural forma en què dalla la mort, que esporga, només per a fer aclarida. L’extravagant, la pròdiga, l’artificial manera en què matem els humans. Que arrasem.

Apunts del subsòl

M’engul la boca del metro i tope primer amb l’anunci del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales: Si estás pensando en regresar -cara d’una dona llatina-… Plan de Retorno Voluntario. Immediatament arribe al (meu) segon nivell de lectura: Si estás pensando en procrearmacho latino en ment-… Plan de Marcha Atrás Forzada con la Parienta, potencial parturienta muy potente.

Baixe uns graons més i em trobe de cara amb el cartell dels grans magatzems Aqua: Bendita impulsividad, una dona vestida capbussant-se. Ipso facto m’endinse en el (meu) segon nivell de lectura: Beneïda sia, sancta simplicitas!, la compulsiva compradora.

No hi ha millor lloc per a missatges subliminals que l’underground, el subway.

Memòries

El meu iaio es troba al seu llit de mort. La nit passada invocava en veu alta sa mare. Despús-anit reclamava la seua difunta dona. És comú, diuen, que l’individu morent recorde la mare en el moment de la veritat. Retorn a l’origen, potser, tancar el cercle, per ventura; jo dic que la paraula guarda la memòria de l’ànima. Res he sentit pel que fa a la membrança de l’altre (sexe). Tal vegada siga que el cos persevera en el seu ésser i en la forma plena que abastà antanyasses, forma plena de què deixa constància el desig de l’altre, que esdevé així la seua última ombra, el darrer eco d’allò que per a la resta -per al món-, si ets un vell, s’ha esvanit lonch temps ha sense deixar traça. D’aital manera podria dir-se que així com la paraula és el llibre de l’ànima, el desig conserva la memòria anatòmica.