Melons d’Alger

Recorde els estius de la pàtria meua per la bandera que hissava mon pare cada diumenge vora mar: un meló d’Alger covat, no precisament per a ser covat. Hui, ja exiliat, veig alguns cayucos(*) desembarcats. Y es que siempre ha habido moros en la costa. Idèntica riba de destinació no sempre és, però, la mateixa.  

(*) Corfes de meló, que no “caps de meló”.

Sentir-se francés a casa. Cosa ‘Molt fàcil’

Tres francesos i un cambrer valencià a València. Els francesos, que parlen perfecte valencià entre ells, no saben com demanar-li un café al cambrer valencià: “Un ca-fé con… llet? No, no. Eh, lo de la vaca… (Fa el gest de munyir-la.) Com es diu?… (Es diu.) Leshe? Sí, sí, això. Un ca-fé con le-she; por favor”. No, no és cap acudit; és una escena de Pas si grave, dirigida per Bernard Rapp l’any 2003, traduïda com Tres francesos i una verge (Gens fàcil) no sé quan i vista -per mi- despús-anit en Punt Dos. Els francesos no se’n surten… o almenys això fa notar el cambrer valencià. Arriba una valenciana que coneix els francesos i el cambrer valencià. “Manolete, ¿qué pasa?”  “Ángela, guapa… Nada, tus amigos, que quieren un café con leshe. (Subratlla.)” La resta de la dessaborida pel·lícula és una realitat de francesos que parlen impecable valencià i valencians del cap i casal que parlen valencià amb els francesos i castellà entre ells. Qüestió de doblatge valencià.  

Retroprogrés

Ha arribat el llanterner; l’esperàvem des de qui-sap-lo. Saluda, s’espolsa les soles en el pelut i espera, sol·lícit, a ser conduït fins a l’avaria. Tempteja. “¿Quién le ha hecho esto, caballero?” Paraules cabalístiques per a l’acció retroprogressiva. DE SEGUIDA S’ENCIMBELLARÀ SOBRE ELS MUSCLES DEL GEGANT ANTERIOR I AL DAMUNT DE LA RETRO VEURÀ MÉS ENLLÀ. Abans, però, baixa una estona a pegar un mosset. Cal mantenir la capacitat d’innovació sent alhora un conservador cautelós.

Gerialatria

A M, qui sempre guardarà un iaio en Ent-

Passa el temps, en efecte; i en efectes el cos es torna jove que es resisteix, que s’avalota, que es revolta i li fa present al pare la seua existència mitjançant anuncis com el dolor. “Sóc molt més cos a a través del dolor. Sense aquest quasi podria qualificar-me de pur esperit, i acostar-me així al seu propi mal: l’angoixa per la mort. M’afalaguen els meus alifacs; m’enjoveneixen.” Tinc deliri pel meu savi.

Jornada de portes obertes als museus. Exposicions temporals

Primer de novembre. Assistim a una exposició en què realment qui s’exposa és el temps i allò que fa, fins i tot amb un hom mateix.

Bookcrossing

Hi ha llibres que agafes per les solapes, altres que te’ls trobes de cara. Alguns et captiven pel seu bon interior, i alguns altres t’assalten per l’esquena.

L’escarabat o Sísif metamorfosat

Quan Sísif es despertà un matí després d’un somni neguitós, es trobà al llit transformat en un monstruós escarabat buiner.

Dones i escarabats. [1]

Ce punt A punt Erra punt són les inicials d’una jove mare chilanga, del Districte Federal mexicà, val a dir, que sense ser fresa, ço és, fatxenda, gasta un look Bohemian Chic que fa caure de cool (escrit co-ol). CAR, amb tres piercings ostensibles (melic, llengua i nas), un vestit sobre un parell de texans, dues botes camperes i un munt de complements ètnics que semblen voler-la jugular no descric jo, que qui escriu és un ajuntalletres del diari La Prensa, recull la filla de dos anys que s’ha passat tot el sant matí a casa dels avis. És diumenge, al centre comercial no l’importa i és moment de socialitzar i fer la compra, ambdues activitats per a tota la setmana. CAR deixa el vochito, és a dir, el Wolkswagen Escarabat (nihil novum), sub sole a l’aparcament que no és subsòl; la criatura està endormiscada; millor que s’hi quede, emparada amb portelles ben closes i finestretes del tot abaixades. La nota roja raja, fa sang (fereix) i fa mala sang (la crema, irrita): “Lo peor del caso es que agredió al hombre que intentaba liberar a su pequeña forzando la portezuela con una barra de puro hierro. Según confesó más tarde: lo confundió con un secuestrador”. Jack The Ripper… Reporter –facen el favor de permetre’m la bromano s’atura, però, ací, i remata la seua obra amb la declaració del metge forense: “La pobre bebé no sólo murió a causa del intenso calor; la encontramos literalmente hervida”. Aquesta és tota la bola sobre Ce punt A punt Erra punt, “la madre que, aunque suene a broma, hirvió a su hija por comprar unas bolsas de comida precongelada”.

Dones i escarabats. [2]

La història autèntica, nogensmenys, ens conta que, quan CAR tornà al cotxe després d’un sojorn esgotador, es trobà la seua filla transformada en un monstruós insecte. Jeia al si del cabàs de vímet, semblant a una cuirassa. CAR acostà la cara a la finestreta i veié la panxa cintrada de la menuda, sobre la qual el llençolet, a punt de caure, amb prou feines podia mantenir-se. Les seues cametes restaven immòbils. “Què m’ha passat?”, pensà CAR. No era un somni. L’habitacle del Wolkswagen –una autèntica marmita caníbal–, potser un xic menut, apareixia tranquil entre les parets contenidores. En el quadre de comandament hi havia enganxada una foto –CAR era una mare com totes les altres–, retallada no feia gaire de l’àlbum familiar. Mostrava la seua filla tocada amb un barret bufó, asseguda ben adreçada, oferint a l’espectador un telèfon de joguet. Tot seguit, CAR esguardà el parabrisa, i l’oratge bascós i rúfol –començaven a tamborinar les gotes de pluja– l’ennuegà de malenconia. “Què passaria si dormira una estona i oblidara tots aquests disbarats?”, pensà, però això era del tot irrealitzable, ja que estava al bell mig d’un pàrquing celobert, i en el seu estat actual li seria impossible aclucar els ulls. “Ai, Mare de Déu!”, es digué dintre seu, “quina vida més puta! Sempre de viatge. Les cabòries són sempre molt majors en l’oci que no en el negoci, ací a la ciutat; per torna, ens han imposat aquest flagell de viatjar, les preocupacions pels enllaços, els menjars irregulars, apressats i de baixa estofa, un tracte humà sempre canviant, efímer, mai íntim. Que se’n vaja tot a fer la mà!” Sentí pruïja a la mamella esquerra; se la palpà; un bony que no sabé explicar-se; maldà per palpar-se-la una altra vegada.

Dones i escarabats. [3]

Els psicocrítics, els mitocrítics i altres ítics fàcilment podrien trobar en la narració sobre la nostra mare d’escarabat canibalisme, entomofàgia (molt estesa arreu de Mèxic), i qüestions derivades com ara: [1] La condició mortal de l’ésser humà (una mare que bull el seu propi fruit; per què? Perquè té la intenció de menjar-se’l; aital com Saturn –Cronos abans de ser adoptat pels romans– vol devorar els seus fills; de la mateixa manera que el temps ens vol consumir); i [2] La condició civilitzada (per què bollir-la i no menjar-se-la crua? Ficar-se carn humana al pap, ser insectívor, pot ser una salvatgia inversa; només cal aplicar l’art culinària). La veritat, però, de tot açò, com ja hem dit, s’hi troba allà dins.