Memòries

El meu iaio es troba al seu llit de mort. La nit passada invocava en veu alta sa mare. Despús-anit reclamava la seua difunta dona. És comú, diuen, que l’individu morent recorde la mare en el moment de la veritat. Retorn a l’origen, potser, tancar el cercle, per ventura; jo dic que la paraula guarda la memòria de l’ànima. Res he sentit pel que fa a la membrança de l’altre (sexe). Tal vegada siga que el cos persevera en el seu ésser i en la forma plena que abastà antanyasses, forma plena de què deixa constància el desig de l’altre, que esdevé així la seua última ombra, el darrer eco d’allò que per a la resta -per al món-, si ets un vell, s’ha esvanit lonch temps ha sense deixar traça. D’aital manera podria dir-se que així com la paraula és el llibre de l’ànima, el desig conserva la memòria anatòmica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s